Crítica: Fusells

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 7.5 sobre 10

Arriba una obra de teatre a Barcelona que parla sobre les persones i la guerra: Fusells

La Teresa Carrar cuida dels seus germans més petits des que el pare va marxar a lluitar al front i va tornar per morir. Ella no vol participar en aquest conflicte i vol evitar que els seus germans també ho facin. Intenta viure aïllada de la guerra, del que representa, intenta dur una vida “normal” en un món que s’ensorra al seu voltant. “En Joan tampoc no hauria sortit (a pescar) si només depengués d’ell”, diu en Josep. “Exacte, no només depèn d’ell”, li respon Teresa. Anar a pescar, arreglar les xarxes… una rutina fictícia en un món trasbalsat.

L’aparició de Pedro, un combatent, que sembla que ve només de visita, però en realitat ve a buscar armes; la visita del mossèn, d’una miliciana, de la veïna, d’un veí ferit… tots van alterant la rutina de la Teresa, i no la deixen mantenir el seu paper pretesament neutral. Manuela, la miliciana, li retreu: “la gent com tu és culpable de què haguem arribat on hem arribat”.

El conflicte entre diferents postures se’ns mostra a aquesta obra de teatre amb la discussió entre el mossèn i Pedro. Dues postures diferents, dues visions diferents que no demostren cap intenció d’entendre l’altre. Pedro diu “Si nou lluita amb nosaltres, lluita a favor dels altres”. El mossèn, intenta contemporitzar, “No creu que de l’altra bàndol també hi ha gent convençuda i de bona fe?”. Però Pedro ha estat al front i a altres llocs, i ha vist la guerra de prop… “qui es renta les mans amb innocència ho fa en una palangana plena de sang”.

teatre barcelona

Teresa vol viure en pau amb la seva família. A casa seva, al seu poble. La mort, que truca a la seva porta, la farà reaccionar i prendre un partit diferent del que havia pres. Perquè, en un conflicte que ens toca de prop, ser neutral ja és prendre partit.

Un escenari que representa una vivenda petita i pobre. No hi ha massa coses i tot sembla una mica amuntegat. A un costat, les xarxes de pesca que ocupen tota una paret. Xarxes que separen l’interior de la casa de l’exterior. Més enllà, una pantalla on es projecten imatges del mar, i un llum de barca en un racó. Joan que pesca.

Una il·luminació molt tènue, gairebé polsosa, recrea l’ambient d’aquelles vivendes on no hi entrava massa llum de l’exterior i, quan es feia fosc, tampoc no hi havia massa llum a l’interior. Un encert de recreació de l’època. El vestuari també ens situa en un temps i un context molt determinats, finals dels anys trenta, en un lloc pobre que no arriba a miserable.

teatre barcelona

A aquest espectacle de Barcelona la interpretació és força correcta. A destacar l’escena d’enfrontament entre Jaume Madaula (Pedro) i Jordi Llovet (el mossèn). La paraula, recolzada per un domini del moviment, del gest, del to… crea un ambient de tensió que es va acumulant i que sembla que ningú no pugui aturar. Cristina Arenas (Teresa Carrar); Quim Àvila (Josep (germà menor de Teresa); i Georgina Latre (Manuela/Sra. Pérez), complementen un repartiment. Donada la força del personatge de Pedro (i també del mossèn), sembla que l’obra gira més entorn d’ells dos que de la Teresa Carrar. Però és un muntatge coral que funciona molt bé.

Un text que ens apropa a uns fets que molta gent desconeix. Es parla molt dels bombardejos de Gernika, però poc d’altres bombarejos que també van matar molts civils i que van ser tan o més cruents. Quan es parla de víctimes, no hi hauria d’haver víctimes de primera i víctimes de segona.

Una obra de teatre que fa reflexionar sobre el paper de cadascú en el món en què vivim. En les nostres conviccions i en el que fem per defendre-les… o no. “Jo només vull viure en pau amb la meva família” diu Teresa. Dir això, ja és posicionar-se.

espectaculos barcelona


Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *