Crítica: Anna Karenina

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 7 sobre 10

espectaculos barcelona

Arriba una obra de teatre a Barcelona que és una adaptació del clàssic de Tolstoi: Anna Karenina al Versus Teatre.

Anna Karenina de Lev Tólstoi és un llibre molt complex i, en alguns moments, molt feixuc. Fer-ne una adaptació és molt arriscat. Fer una adaptació de l’obra que dura només una hora, és reduir el text al mínim, a un esquelet que, a més, no és ni complet. El text, els personatges, l’ambient… tot. En aquesta adapació, ho han eliminat gairebé tot, llevat de la història entre Anna Karenina, Alexei Karenin i Alexei Vronski. No hi ha res més.

I d’aquesta història, també n’han fet una reducció molt important. Això fa que els personatges, en alguns moments, siguin molt plans i sintètics. Alexei Karenin és un home que viu de cara a la galeria i hauríem de veure un home que pateix perquè s’estima la seva dona i vol conservar la seva família, que té unes obligacions i es veu abocat a una situació dolorosa que no sap com resoldre sense que ningú no quedi massa ferit.

Vronski és un vividor que vol gaudir de la vida tant com pugui fins que les obligacions el forcin a viure de cara a la galeria, com tothom, i hauria de ser un personatge que cau rendit davant Anna Karenina, que ha de lluitar contra el record i la influència d’Alexei Karenin, que s’estima Anna Karenina però sap que, acceptant-lo, ella perd tot el que té. Vronski és la felicitat i la desgràcia d’Anna Karenina al mateix temps, i ha de viure amb això.

L’Anna Karenina que se’ns presenta al Versus Teatre ens apareix com una dona capriciosa i voluble, egoïsta, que ho vol tot i no pensa en ningú més que en ella, que té rebequeries de nena petita, i hauria de ser una dona apassionada, que vol viure la vida i que es troba tancada per una societat que no la deixa respirar, una dona que reclama el dret a ser feliç com vulgui i amb qui vulgui. La història d’aquesta obra de teatre de Barcelona ha quedat gairebé reduïda a un triangle amorós desafortunat.

anna karenina barcelona

També hi trobem algun apunt de la societat que envolta Anna Karenina “Els teus sentiments són cosa teva, però jo sóc el teu marit”. Una societat que viu de cara a la galeria “no vull saber res de les teves històries mentre la resta del món tampoc no les conegui”. Vronski també acaba cedint a les aparences quan li convé.

Una escenografia massa austera per un text que, malgrat la sintentització, demana més. Sis cadires envellutades que els actors mouen per anar recreant diferents espais no ajuden massa. En canvi, les projeccions laterals a la paret, com si fossin ombres xineses, són un encert total, que explica escenes sense necessita de paraules. L’escena de l’embaràs d’Anna Karenina és excepcional.

Aquest espectacle de Barcelona és un muntatge que, en alguns moments, ens porta al cine mut: les escenes es desenvolupen davant nostre, sense paraules, mentre un pianista (en directe) va tocant músiques descriptives que acompanyen allò que veiem. És una combinació de cinema i teatre que no és habitual.

El vestuari, adecuat. Els personatges queden molt ben dibuixats des de bon començament. Cal fixar-se en el foulard enorme que duu en Vronski, una alegoria a la seducció, a l’embaràs, a l’abandonament… que va apareixent i desapareixent de davant dels nostres ulls en moments molt precisos. La música, en directe és un punt a favor molt important. Una música que acompanya les escenes mudes, els canvis d’escena…

anna karenina barcelona

Una interpretació correcta. Karenin, fred; Vronski i Anna, apassionats. Lara Díez, Dani Ledesma i Ivan Padilla fan que els tres personatges, tan esquematitzats, tinguin vida davant nostre. Donat que l’adaptació els ha tret la major part de l’ànima, demanar més passió, més vida, a Anna o a Vronskio demanar més sentiments a Alexei Karenint, em sembla demanar massa.

La direcció és encertada. Hi ha un bon ritme en l’obra de teatre. I les escenes mudes són un bon contrapunt a alguns diàlegs. Tanmateix, hi ha algunes coses que caldria polir, per exemple, el vals d’inici de l’obra. Anna Karenina i Alexei Vronski són dues persones de l’alta societat que han après a ballar des de ben petits… al vals que ballen davant nostre li falten moltes classes de ball.

espectaculos barcelona


 

Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *