Crítica: Conillet amb Clara Segura – Nota: 7.5 sobre 10

Puntuació: 7,5

Sabeu què vol dir “ataràxia”? Si busqueu al diccionari aquest mot amb olor de llibre de filosofia, trobareu el següent: “estat de tranquil·litat i d’impassibilitat de la persona, que no és torbat per cap desig ni passió”. Caram, no sabia que això fos possible. Doncs sí. I precisament l’ataràxia és l’estat a què aspira Clara Segura, la protagonista de “Conillet”, monòleg dirigit per Marc Martínez, que ens ha ofert el Romea dins la programació del Grec 2016. És una adaptació del text de Marta Galán Sala,”El conillet del tambor de Duracel”, estrenat el 2015.

Abans d’iniciar l’espectacle ja intuïm per on aniran els trets. La Clara ens rep, vestida amb roba de carrer, fent estiraments i tombarelles. Mentre esperem, sona una empipadora música. Quin estrès!

Clara Segura és una superwoman a l’obra de teatre Conillet

Tot comença amb un fet habitual, conegut per moltes mares. La tutora ens ha convocat a una reunió perquè el nen no progressa adequadament. “Quina mandra ! Es pensa que no tinc res més a fer? Potser creu que em pot dir com he d’educar el meu fill? Us sona aquesta cantarella? Segur que moltes de vosaltres ho heu pensat més d’una vegada i les més agosarades, dit. Fins i tot potser us heu sentit com una mare de segona divisió B. No patiu, no sou les úniques.

Aquest és el desencadenant d’un torrent de veritats que moltes dones no s’atreveixen a dir perquè va en contra del que han après de mares i àvies. Se’n diu informació (programació?) genètica o, millor encara, transmissió de models per via parental.

La protagonista d’aquest monòleg és una superwoman que, com la majoria de dones, no ha escollit ser-ho. Simplement ho és gràcies a la suma de diversos factors: d’un concepte mal entès de maternitat (les mares poden amb tot), d’una poc equitativa distribució de les responsabilitats familiars i d’una difícil conciliació laboral. Les superwomans són unes equilibristes, sovint a punt de caure, perquè no hi ha una xarxa (familiar o social) que les sostingui. Són dones que – com la Clara – diuen sovint: “doneu-me piles o deixeu-me descansar” o que criden amb rotunditat i desesperança: “Ataràxia”. Hi ha algú que les escolti?

conillet-clara-segura1

Clara Segura s’implica al 100% en el paper d’una superwoman polifacètica i multifuncional. Tota ella és pura energia; no s’està quieta ni un instant. Pirueta aquí, tombarella allà. La seva actuació demana un gran esforç físic. És com un huracà d’emocions no expressades: riu, plora, suplica … Atrafegada, renega sovint: “collons”, diu en més d’una ocasió. Alhora que es treu la roba va despullant l’ànima per mostrar-nos les seves pors (a la soledat, a la incomprensió, pel futur dels seus fills. ..) Fora la jaqueta, la brusa i els pantalons. Finalment, només queda el mallot curt de gimnàstica, indumentària imprescindible per sobreviure en el rol de mare perfecta.

És molt divertida i exemplificativa l’escena en què fa un recompte exhaustiu de com distribueix el seu temps. Fins i tot li dóna temps a rapejar. Després de restar les mil i una coses diàries a fer (portar els nens a l’escola, anar al supermercat, netejar la casa, esperar els nens mentre fan extraescolars …) la Clara descobreix desolada que només li queden 14 minuts per a ella. No li surten els comptes vitals. Què es pot fer amb tan poc temps? Gairebé res. Potser descansar.

L’escenografia d’aquesta obra de teatre és minimalista i polivalent per lo que desperta la imaginació del públic. El contorn d’un gran tub vermell ocupa l’escenari. Els llums canvien de color i d’intensitat a ritme del text. Què és aquest tub? ens preguntem. La coneguda part anatòmica femenina que eufemísticament anomenem conillet? El cànem per on brolla a dojo i sense contenció l’aigua dels rius subterranis de les muntanyes? El cercle que usen els funambulistes del circ per fer acrobàcies dalt les cordes? Com que no ens posem d’acord, ho deixem a gust de l’espectador.

conillet-clara-segura2

El text és poc estructurat i passa d’un tema a un altre sense gaire connexió. Sembla la conversa informal d’un grup de mares que comparteixen cafè i confidències després de deixar els nens a escola. Es queda curt perquè no aprofundeix prou però l’esplèndida actuació de Clara Segura millora notablement el resultat final de l’obra. Al voltant de la figura de les superwomans hi ha moltes coses a dir però s’han quedat al tinter. El text només ens ofereix petites pinzellades. Hi trobem a faltar més referències al paper de la figura masculina, a l’atenció a persones dependents, als malabarismes que contínuament ha de fer la dona treballadora … però això potser seria la història de no acabar.

Clara Segura abandona de vegades el seu paper per tornar a ser ella mateixa. Una actriu cansada que sopa un plat de llenties al mateix escenari abans d’acabar la representació perquè, si no, se li farà massa tard. Potser ens ho podíem haver estalviat però l’escena ens mostra que la Clara Segura també és una superwoman.

“Conillet” és un monòleg que convida a reflexionar sobre el concepte de maternitat i d’un arquetipus de dona que ja no se sosté en la societat actual. Les dones d’avui són superwonans per necessitat, no per vocació. Vulguin o no, han de fer tombarelles i cabrioles per compaginar el paper de mare, filla, esposa, treballadora, amiga, confident, amant … i això és difícil per no dir impossible. Per moltes piles que els hi posem – com al conillet de Duracel – no donaran abast perquè no són perfectes. I ara us donaré una bona notícia: no tenen cap obligació de ser-ho.

Fitxa artística:

  • Teatre Romea
  • Intèrpret: Clara Segura
  • Autora: Marta Galán Sala
  • Director: Marc Martínez
  • Producció: Bitò Produccions i Teatre Lliure

 

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *