“La música no és innocent”, una de les frases de Lluís Llach a la conferència al Teatre Romea

En Lluís Llach va sortir a l’escenari del Teatre Romea, va agafar la cadira que li havien preparat rere una taula engalanada de vermell, la va atansar al públic, va deixar els papers damunt la taula que ara tenia al darrere, i va començar a parlar. A estones dret, a estones assegut… va parlar de la seva trajectòria, des de què va començar a cantar, dels concerts, de París…

I ens va dir que tota la música és política. És política la música que canta contra un sistema, i també és política la música que no ho fa, perquè, en certa manera, és com si s’hi acomodés i l’acceptés. Va dir que la seva música és tan política com la del Julio Iglesias… i, des d’aquest punt de vista, és ben cert.

“Tota cançó és política”. “La música no és innocent”. Amb la col·laboració de Josep M. Espinàs i també de Maria Aurèlia Campmany va aprendre a dir les coses sense dir-les, per esquivar una censura que encara tenia molta força. Canviar paraules en alguns moments claus (“revulsió” en lloc de “revolució”… algú se n’havia adonat?) o l’idioma d’algunes cançons (“La debilitat de la por” va convertir-se en “Debilitas formidinis”)… va ser la manera de fer arribar el missatge sense massa problemes.

Però, en aquells anys de finals del franquisme, un concert encara era un risc. En el concert al Teatro Español, es van enretirar 200 passaports. Només s’entén en un context polític determinat. La seva fugida a París li va obrir els ulls i va descobrir que la seva situació no era una situació extraordinària. Allà s’hi va trobar amb altres músics que també havien hagut de fugir els seus països… per fer música. Per fer una música que no agradava als seus governs.

I ara? Ara la música, de forma subtil, ens continua dirigint. La música ens entra per canals que no raonem, i ens inculca els valors i idees que volen “les oligarquies”. I comencen amb gent molt joveneta, amb músiques per adolescents. Per tenir-los ben controlats des de ben petits. Cançó protesta? Sí que n’hi ha. I tant. Però potser no troba els canals per donar-se a conèixer.

Una conferència breu, que va durar uns 45 minuts i escaig… que va permetre un torn de preguntes, curt però molt animat.

Lluís Llach, sense cantar, ens va mostrar una faceta poc coneguda. Sense arribar a ser un monologuista, ens va fer una conferència plena d’ironia i sornegueria, farcida d’anècdotes i històries. Una conferència molt divertida que va fer que el públic que omplia el Teatre Romea rigués més d’una vegada.

Si en Lluís Llach torna a fer una conferència, no us la perdeu.

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *