Crítica: La conejita

Crítica: Nicolás Larruy

Nota: 6,5 sobre 10

Una obra de teatre a Barcelona que es centre en el món femení: Conejita a Porta4

La sala Porta4 està portant a escena espectacles de dones. Conejita és un espectacle de Barcelona basat en les dones. Ens mostren, d’una forma molt directa i sense embuts, quins missatges reben les dones des de ben petites, com són alimentades per una societat que els diu com han de ser, com han d’actuar, a què poden aspirar… un entorn hostil que comença, fins i tot, a casa. Les mares llegeixen contes a les nenes, contes on les reines són boniques i gentils, i esperen que les seves filles també ho siguin… per poder optar a un príncep guapo. Les dones han de ser “encantadores i amables”. La resta, ha de quedar amagat. No importa.

El que importa és aconseguir que un “home guapo” es fixi en elles. Com la tracti l’home guapo, queda en segon terme. L’home guapo és la demostració de què han aconseguit allò per al que van ser educades “encantadores i amables”. Tenir un home guapo és el triomf de les mares que volen una filla “encantadora i amable”. Els homes tampoc no surten massa ben parats en aquest muntatge. Són homes que no veuen més enllà del físic i que no busquen res més en un dona.

teatro barcelona

A aquesta obra de teatre assistim a un món superficial on ningú no és feliç. Ningú no troba el seu lloc. A ningú no li han ensenyat com trobar-lo. Un món que es deleix per llibres i pel·lícules com “50 sombras de Grey”. Un món que, desgraciadament, existeix i contra el que hem de lluitar tots (i totes, siguem políticament correctes!)

La companyia La Coquera presenta un muntatge amb pocs elements. No els cal. Ells mateixos fan i desfan, amb els seus cossos, els elements que necessiten. Només, de tant en tant, surten dues cadires… No necessiten més. El cos davant de tot. El cos com a objecte. La dona com a objecte. Un concepte reforçat encara més per les imatges que es projecten en una pantalla, on la dona apareix en els mitjans de comunicació com un element decoratiu, un element sexual, de desig, sense més fons.

Una molt bona direcció de Mirella Hänninen que no queda ben recolzada per la interpretació de Cristina Blasco Navas, Laia Cardona Talon, Victoria Crespo, Christel Centelles VIllalonga, de la pròpia Mirella Hänninen, Zaida Herrero Medina, Mariona Sentís Mayol, David Alonso, Héctor Andrés Cantos Coronel, Jordi Lafuente i Érika O’Morrison. En alguns moments semblava que els faltava un mes d’assajos per acabar-ho d’arrodonir, hi havia algun dubte, algun titubeig… . Els canvis d’escena, amb un traspàs d’una cinta vermella, deixaven el temps en suspens i alentien un muntatge que necessitave més ritme i més rapidesa.

Malgrat tot, La conejita és una obra que cal veure… perquè el text sorgeix amb força i és com una escopinada a la cara de tots. Ens demostra que tots som còmplices de la situació i que no ens podem amagar. Si hi ha “conilletes” és perquè nosaltres ho consentim.

Elia Tabuenca

Filóloga y periodista, amante del mundo de las letras y de la cultura. Directora de la cía de teatro LetrasConVoz.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *