Crítica: Cloaca

Nota: 8 sobre 10

Oscar Molina (Pieter), Miquel Sitjar (Tom), Ramón Godino (Jan) i Pep Papell (Marteen) són quatre amics. Quatre amics amb una amistat que ve de vint-i-tants anys. Una amistat sòlida. Van passar de tot quan eren joves, junts… i ara, malgrat que els camins professionals i vitals els han anat separant, saben que poden comptar amb els altres. Una amistat sòlida. “Cloaca” és el crit de guerra, que els porta a la joventut, que els recorda un passat comú, uns lligams forts que res no pot trencar.

Però a l’obra de teatre Cloaca hi trobem que l’amistat també pot acabar com una claveguera. Que aquella amistat tan profunda, aquella confiança, aquella seguretat es pot esquerdar perquè la vida porta les persones per camins ben diferents.

Una obra de teatre que parla sobre l’amistat i les relacions humanes: Cloaca

espectaculos barcelona

El punt de partida de Cloaca, al Teatre Gaudí, és un problema que té en Pieter amb unes obres d’art que ell considera que són seves, però l’ajuntament les hi reclama. Per solucionar aquest problema en Pieter recorre als seus amics. Qui millor que els seus amics per donar-li un cop de mà? I descobrim que Jan té problemes matrimonials des de fa temps i que el seu món gira al voltant de l’ambició polític, i ningú no en sabia res. Que Marteen ha estat ingressat en un psiquiàtric, i ningú no en sabia res. Que en Tom té problemes en el seu món idíl•lic del teatre. Pieter descobreix que tots estan enfangats… i que ningú no confia en ningú.

En un intent de recompondre aquella amistat que havien tingut i que encara recorden, en Pieter, en Tom i en Marteen organitzen una festa d’aniversari per en Jan. El regal dels tres amics és una prostituta, Konstantina Titkova, en un paper breu però contundent que posa al davant d’uns homes acomodat s una realitat dura i sòrdida. Problemes de veritat en un món cruel, i sense ningú en qui confiar. La noia deixa en evidència els quatre homes, com uns xitxarel•los incapaços d’enfrontar-se a petits entrebancs. Si volen problemes, ella en té uns quants per donar i per vendre.

cloaca-teatre2

A partir de la trobada amb la noia, la relació entre els quatre amics començarà a enfonsar, com un Titànic ple de luxe inútil… i també hi haurà víctimes. Tots en sortiran tocats, d’una manera o una altra.

Al Teatre Gaudí hi trobem una obra de teatre amb un ritme àgil que fa passar els dies i les hores amb entrades i sortides dels actors, de forma fluïda, recolzades amb jocs de llums. La música de Malacara & Wilson Band acompanya molt bé tota l’obra. Cal parar molta atenció a l’escena de l’aniversari del Jan, la combinació de música i teatre gestual és molt bona.

L’escenari, amb el públic al voltant, no necessita massa elements. Som a la sala d’estar d’en Pieter… que, quan convé, pot ser un carrer, o qualsevol altre espai, encara que sigui de forma puntual. El text i la interpretació sempre deixen molt clar on som.

cloaca-teatre1

Cloaca és una obra que comença amb un ritme lent i que va agafant embranzida i força per acabar amb un final que ens gela la sang a les venes.

Oscar Molina, Miquel Sitjar, Ramón Godino i Pep Papell interpreten molt bé els quatre amics, que mantenen un marro comú de quan eren joves, però que mostren vides i formes de fer molt diferents. La joventut els va unir. La vida els ha separat. Veiem un Oscar Molina acomodat, en un món ple d’art, amb la suficiència de saber-se una mica per damunt dels altres. Un Miquel Sitjar desfermat, bipolar, descontrolat. Ramon Godino, controlador i manipulador. Pep Papell, egocèntric i egòlatra, no és ell qui està equivocat: és la resta del món. Tos quatre porten el pes de l’obra de forma molt repartida. En canvi, Konstantina Titkova té un paper molt curt, però ens fa arribar la duresa del seu personatge, el desencant, el cinisme… un bon catalitzador per als quatre homes.

Per acabar d’arrodonir l’obra, Malacara&Wilson Band ofereixen un concert amb el seu repertori tres quarts d’hora abans de l’inici de la funció. Concert i teatre. Una vetllada completa.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *