Crítica: Carícies

Nota: 8 sobre 10

Un grup de joves, La Jove Cia. Plató de Cinema, han muntat Carícies de Sergi Belbel. Una obra que no és fàcil de dur a escena, perquè hi apareixen molts escenaris, molts personatges… i el text tampoc no és especialment fàcil. I ho han resolt de manera molt original i eficient.

Els personatges van apareixent al davant nostre, mentre es canvien de roba i es caractetitzen, per parelles, a banda i banda de l’escenari. Veiem tot el procés. Un joc de llums i ja no tenim els actors en escena. Ja tenim els personatges.

A Carícies hi trobem uns personatges que estan afamats d’estimació i la busquen en aquella persona que tenen al davant… de vegades algú molt proper, la parella, un amant, la mare… de vegades, un desconegut que es troben en un parc, o una companya de residència. Tots, a la seva manera, pateixen solitud i incomprensió i tots són molt maldestres a l’hora de donar i rebre afecte. No en saben. Ho intenten, ho tornen a intentar… però no se’n surten. I els fracassos atrapen a uns i altres en una espiral moguda per una violència soterrada, que no acaba mai d’explotar però que els va fent mal a tots.

caricias_sergi_belbel2

Eduardo Castresana, Carlota Gil, Aida Detürk, Sara Castro, Alan Francisco, Marcos Vidal, Kevin González, Míriam Huertas, Eloy López, Ricard Zamora i Marina Julman ens presenten aquests personatges sense esperança però que encara esperen una carícia, una paraula amable, un gest… esperen dels altres allò que no saben donar. Un cercle viciós que sembla que res no pugui trencar.

A Carícies hi trobem un espai escènic molt ben dissenyat per Juan Carlos González i l’equip de Carícies, ben combinat amb una il·luminació dissenyada per Judith Muñoz i l’equip tècnic del teatre. El vestuari i la caracterització es mereixen una menció a part, perquè han sabut donar a cada personatge el seu caràcter, sense caure en el tòpic. Un gran treball de Ricardo Flórez, Yusi Gascón, Suelen de Lima i l’equip de Carícies.

Carícies és un text amarg, no és una comèdia per passar l’estona i prou. Però és un text que ens convida a plantejar-nos què volem rebre i què donem a canvi. I al Teatre Joventut, , La Jove Cia. Plató de Cinema en va fer una versió molt potent.

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *