Crítica: Captius

Per Nicolás Larruy 

Nota: 7 sobre 10

L’argument de l’obra ja no és sorprenent, perquè és gairebé el nostre pa de cada dia. Un programa de reality, en directe, amb un plató a un costat i una casa on hi viuen uns joves, quatre, que són els finalistes d’un concurs. Han viscut tota la vida en aquella casa. No han sortit mai, només coneixen el món pels llibres o pel·lícules que els han donat. El món real, per ells, és el món fictici amb què els han alimentat.

El públic del programa som nosaltes. I som nosaltres els que votem qui es queda i qui deixa la casa. Nosaltres ens convertim en part del reality. En quedarem ben esquitxats i no en sortirem indemnes. Ens posaran un mirall al davant i ens faran veure que no som tan innocents com ens creiem. Això és televisió, nanos! O què us pensàveu?

En aquesta obra de Barcelona, Captius, els personatges estan ben creats en general. A destacar Bárbara, la presentadora prepotent, estrella de la televisió, amb tots els tics que hem vist en tants personatges mediàtics. I Javi, l’ajudant de direcció, personatge recuperat de Collectivus, el muntatge que Els Malnascuts van presntar a La Seca el passat desembre. Un noi atabalat, amb poc seny i poca neurona, a qui el plató i el reality li venen grans, però que intenta arribar a tot amb resultats més o menys aconseguits. Un peix fora de la seva peixera. Un contrapunt humorístic a un muntatge que ens mostra un món cruel, despietat, on es juga amb les persones… i en aquest cas, amb sadisme, perquè es juga amb persones que mai no van demanar participar en el reality. Van créixer amb ell i dins d’ell. No han tingut cap altra opció.

captius sala beckett

Els quatre habitants de la casa són, en alguns moments, molt esquemàtics. Potser el fet de no haver-se relacionat amb el món no els dóna cap altra possibilitat, però trobem a faltar més preguntes, més curiositat. Malgrat ser com conillets tancats en una gàbia, trobem que són massa acomodats, no es plantegen preguntes. En alguns moments són com nens petits, centrat en una sexualitat massa evident. No hi ha res més i no volen res més. L’única curiositat que demostren és pels llibres que, tal com estan les coses avui dia, és un bona bufetada a les nostres consciències. Com la despersonalització dels concursants, que tenen el nom del patrocinador del moment.

En alguns moments, el muntatge, més que una obra acabada, sembla un taller de teatre, en plena creació, on s’hi ha d’enquibir tot. El personatge que apareixe a la casa, com un “retornat” que ve a explicar les excel·lències del món exterior, no aporta res al reality, ni al muntatge. Que el món és mentider, ja ens queda clar des de bon començament. La tortuga, que es passeja pel jardí, que es mira a la font, que de vegades actua com un gos, i es mou amb molta parsimònia (que no ha tingut tortuga l’autor?), és un element dissonant del muntatge. Com si fós l’únic habitant de la casa que té dret a ser-hi. Tanmateix, tenint en compte que la Sala Beckett és també un laboratori de teatre, no ens sorprèn. Captius és un text actual, fet per una companyia resident, en plena experimentació. Experimentar és el que els porta a construir i crear.

Tampoc no ens sorprèn la crueltat de les audiències, dels programadors, dels pressupostos. Malauradament és gairebé el nostre pa de cada dia. I en el cas dels realities, encara més. Veiem com els programes juguen amb la gent, sense pietat, com en treuen tot el suc, com manipulen els seus concursants, com fan que es converteixin en personatges del seu circ mediàtic… davant nostre. Nosaltres, com a espectadors, som part d’aquest circ. Sense nosaltres, no tindria cap raó per existir.

captius sala beckett3

La música en directe, que sempre s’agraeix i una il·luminació sòbria que delimita els espais i que inclou o fa fora els espectadors del muntatge, estan ben encaixades en l’obra.

L’intercalació d’escenes de plató, amb tot el muntatge d’un reality com els que ja coneixem, amb escenes de la casa, donen un ritme força àgil… trencat per la tortuga i les seves passejades pel jardí i la casa. Com en un joc de nens, la casa està dibuixada a terra, i els concursants no en surten mai. El vestuari dels concursants també ens porta a una infantesa consentida, on els nens tenen allò que demanen. El vestuari dels que són a plató és més sobri, més realista. Viuen aquí i ara.

Captius a la Sala Beckett, es queda curt en el seu plantejament. Ens hauria agradat veure més agror, més amargor, més crueltat, més sadisme, més humor negre, més manipulació.. Al capdavall, ens presenten un reality, i tot això són ingredients bàsics dels realities.

La Sala Beckett és un bon exponent de l’experimentació teatral. Captius és el resultat d’aquest laboratori. Experimentar sempre comporta bons resultats perquè, fins i tot d’allò que no surt bé, se n’aprèn. Que continuïn els experiments, doncs!

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *