Crítica: Cabaret Voltaire

Crítica de Nicolás Larruy

Nota: 9 sobre 10

El 1916 un grup d’emigrants polítics, desertors, agents secrets, inútils, visionaris, poetes i artistes obriren el “Cabaret Voltaire” en el número 1 de la Spielgasse a Zuric. Aquell petit local, en un racó del món, en mig d’un barri degradat, va ser el lloc de fundació del Dadaisme. El Cabaret va insuflar, enmig d’una Europa en guerra, un aire d’autèntica llibertat, un pensament i una actitud sense lligadures, que avui segueix essent un vertader referent.

Això és el que ens diuen en el fulletó de La Seca, per situar-nos en un temps i un món que ens cau molt lluny. Però, el més sorprenent, no és que ens caigui lluny en el temps i en l’espai… el més sorprenent és que ens cau lluny en tot. Sembla increïble que, al 1916, en mig d’un món embogit, ficat de ple en una guerra, hi hagués aquest esclat de creació. I encara sembla més increïble que aquest esclat creatiu s’escampés com una taca d’oli i arribés a tot arreu. Ens preguntem si ara, amb totes les tecnologies, totes les formes de comunicació, tot el nostre passat cultural… seria possible una explosió artística tan potent. I encara més, ens preguntem si nosaltres, que hem crescut en un món on la cultura hi té un lloc força important, ho hauríem acceptat.

Amb una interpretació excepcional, Pau Bou, Maria Donoso, Xavier Llorens i Albert Riballo, ens reciten els poemes incomprensibles… o no… donat-hi forma, música, cos, moviment… fent que els poemes que sembla que no siguin res, i potser no són res, puguin arribar a tenir un significat. Quin? Això ja depèn de l’oient. Ells els interpreten. L’oïda la posem nosaltres. Poemes que semblen retalls de molts idiomes, que contenen paraules de tots els idiomes i de cap d’ells… poemes on tothom pot trobar-hi el seu lloc. Una interpretació que obliga a escoltar-se els uns als altres mentre cadascú recita. De vegades de forma simultània, de vegades en forma de coral, de duo, de trio…

A La Seca Espai Brossa hi veureu un espectacle teatral que recrea un corrent artístic que es capbussa en l’absurd per donar sentit a tot allò que hi havia al voltant. La guerra era absurda, els conflictes eren absurds… l’art, al final, també esdevenia absurd. Com un mirall per retratar aquell caos. “El que celebrem, és a la vegada una bufonada i una missa de difunts”.

cabaret voltaire la seca

Pau Bou, Maria Donoso, Xavier Llorens i Albert Riballo, coordinats a la perfecció, ens mostren aquest caos, amb balls convulsius, crits, recitacions inconnexes, música sense música. “La millor música, és la dels canons” va dir Napoleó. Enmig d’una guerra, a Cabaret Voltaire, fan de la música un element trencador.

A La Seca Espai Brossa hi trobareu una recreació del Cabaret Voltaire. Un espectacle que no té res a veure amb el que heu conegut fins ara. Com quan es fa dissabte en una casa, tot queda revoltat, potes enlaire, tot queda desorganitzat, desordenat… com si una tempesta hagués passat pel teatre i ho hagués capgirat tot. Per rematar-ho, fan una deconstrucció dels Pastorets. Una deconstrucció irònica i plena de fiblades. “Els dadaïstes són nens de bolquers d’una nova època”, ens diuen. O potser són vespes amb els fiblons ben preparats, disposats a punxar-nos perquè reaccionem.

En un món així, capgirat, revoltat i desordenat “l’única cosa que queda són els acudits i el posat de sang i fetge”.

espectaculos barcelona

Nicolas Larruy

M'agrada el teatre. Sempre m'ha agradat. El teatre em fa pensar, em remou les entranyes, em commou, em fa riure, em fa plorar, em fa enrabiar... i té la màgia del directe. Sempre és diferent, únic, irrepetible.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *