Crítica: Les alegres casades de Windsor

Nota: 8.5 sobre 10

Hi ha res millor a fer en una calurosa tarda d’estiu que veure una obra de teatre sota els pins? Ben poques coses, no? Si a més és gratuït, ja feu tard.

Amb la voluntat de posar la cultura a l’abast de tothom, Parking Shakespeare escenifica cada any una obra de teatre en algun dels parcs públics de Barcelona. La companyia, que ha rebut el premi Serra d’Or de Teatre del 2016, ha representat des de la seva creació el 2009 un total de nou obres de Shakespeare; entre d’altres: Somni d’una nit d’estiu, Molt soroll per a no res, Eduard II o Pell de Mercuri.

La nova proposta de Parking Shakespeare aconsegueix triomfar al Parc de l’Estació del Nord

Aquest any li ha arribat el torn a “Les alegres casades de Windsor”, traduïda, adaptada i dirigida per Marc Rosich. Es tracta d’una mena d’spin off d’Enric IV que – segons diuen – es va escriure en només quinze dies per encàrrec de la reina Isabel que volia veure com un dels protagonistes d’aquesta obra, en Falstaff, era castigat repetides vegades per la seva luxuria.

L’argument de “Les alegres casades de Windsor” és força enrevessat, com pertoca a una comèdia d’embolics. És ple d’equívocs, enganys, disfresses, suplantacions de personalitat, infidelitats, sospites, entrades i sortides, etc. També barreja personatges reals i ficticis com en l’escena del bosc.

El personatge central de l’obra és Falstaff que deixant-se portar pel desig i l’ambició festeja alhora dues dones casades: la mestressa Page i la mestressa Ford. Per despertar les seves atencions, els envia dues cartes d’amor idèntiques. Però elles, que són molt bones amigues, descobreixen l’engany i decideixen venjar-se, amb l’ajut de la mestressa Pressa. Al voltant d’aquest fet gira la trama de l’obra que cada cop s’embolica més i més… i que no us explicaré. Hi ha una trama secundària centrada en la filla de la mestressa Page, l’Anna, i els seus tres pretendents: l’amanerat Doctor Caius (José Pedro Garcia), el beneit nebot del Jutge Ras, en Curt (Pep García Pascual) i Fenton (Adrià Díaz), el preferit de l’Anna.

alegres-casades-windsor-parking-shakespeare2

“Les alegres casades de Windsor” és una obra coral en què intervenen onze actors. Tot i la bona adaptació del director, s’ha hagut de reduir el nombre de personatges que apareixien en l’obra original i alguns dels actors han de fer doble paper com és el cas d’Adrià Díaz (Fenton i Nym) o Ariadna Matas (Anna Page i Bardolf) o representar personatges d’un altre sexe.

Tot l’elenc de “Les alegres casades de Windsor” fa un bon paper però alguns personatges destaquen més a causa de la pròpia trama com són John Falstaff (Ricard Sadurní), la mestressa Ford (Ester Cor), la mestressa Meg Page (Mireia Piferrer), el mestre Page (Santi Monreal), el jutge Ras (Óscar Bosch) o la mestressa Pressa (Mireia Cirera) que té el divertit costum de confondre les paraules i regalar-nos alguna perla lingüística com, per exemple, excrescència en comptes d’excel·lència o empotrar per emportar.

El personatge de Falstaff és groller, lasciu i ambiciós. Només hi ha un moment, just al final de l’obra, en què deixa de ser una caricatura d’ell mateix per deixar-nos entreveure el personatge original, molt més profund, que apareix a Enric IV. És quan diu “sense mi no serieu res perquè la meva gràcia engendra la vostra”. Tots són enganyats.

alegres-casades-windsor-parking-shakespeare3

Així com habitualment s’acostuma a valorar la versemblança dels personatges, en aquest cas és tot al contrari. Precisament el que és de destacar és l’esforç que fan tots i cadascun dels actors per adaptar-se a les maneres de fer de les comèdies d’embolics amb moviments exagerats i grandiloqüents o veus impostades.

La tria del vestuari mereix un fort aplaudiment. Ja ens ho deia Rosich en la presentació de l’obra “la meva idea de posada en escena és convertir el Windsor elisabetià en un resort de vacances d’estiu”. Prova superada ! La imatge de grup sembla justament això: una reunió d’amics en una sortida “dominguera” a la platja. Fantàstic el detall de les sandàlies de goma. Entre ells ens sembla reconèixer algunes cares conegudes dels anys 60-80 – almenys per al públic de certa edat – com una joveneta Concha Velasco cantant “Una chica yeyé”, el sempre elegant i ben planxat Arturo Fernández, el “chulopiscinas” de John Travolta o el memorable personatge de Frank Spencer a “N’hi ha que neixen estrellats”.

Durant l’hora i mitja que dura l’espectacle és difícil avorrir-se o parar de riure. Segur que passareu una bona estona. El ritme és àgil, els personatges ben construïts, la trama se segueix amb facilitat (tot i els enganys i l’enrenou d’actors amunt i avall), els jocs de paraules amb connotacions sexuals, les interlocucions amb el públic …

La forma circular d’aquest teatre a l’aire lliure fa que l’escenari s’estengui més enllà dels seus límits físics. Fins i tot veiem com es canvien de roba els actors. Les entrades i sortides dels artistes – a través de les grades on seu el públic – són tantes que ja no saps si entren o surten. En algun moment, es té la sensació d’estar dins d’una nova versió de “ El Hotel de los lios” dels germans Marx.

No hi ha focus, ni decorat ja que l’espai escènic no ho permet. L’únic element present a l’escenari és un bagul de vímet que pot convertir-se en la taula de bar on es reuneixen els adeptes de Falstaff abans de delatar-lo o el cove de la roba bruta on s’amaga el protagonista per no ser descobert pel gelós marit de la mestressa Page. L’ús de mobles per encobrir els actors és també habitual en les comèdies d’embolics.

La naturalitat (que no improvisació), diversió i alegria de “Les alegres casades de Windsor” ens retornen a les sortides familiars d’estiu a la platja de Castelldefels, Montgat, Llavaneres (o la que vosaltres trieu) amb la gasosa o la Mirinda, el pastís de patates i la carn arrebossada, la nevera portàtil, la tauleta plegable, la becaina sota els pins, les estovalles de quadres blanc i vermell i, per descomptat, l’imprescindible radiocasset. Quins temps aquells!

  • LES ALEGRES CASADES DE WINDSOR de William Shakespeare
  • Companyia: Parking Shakespeare
  • Traducció, adaptació i direcció: Marc Rosich
  • Intèrprets: jutge Ras (Òscar Bosch), mestressa Pressa (Mireia Cirera), mestressa Alice Ford (Ester Cort), Fenton i Nym (Adrià Díaz), doctor Caius i Pistola (José Pedro García Balada), mestre Curt (Pep García Pascual), mestre Ford (Carles Gilabert), Anna Page i Bardolf (Ariadna Matas), mestre Page (Santi Monreal), mestressa Meg Page (Mireia Piferrer) i Sir John Falstaff (Ricard Sadurní)
  • Espai: Parc de l’Estació del Nord
  • Vestuari: Joana Martí

 

Lluïsa Guàrdia

Lluïsa Guàrdia, filòloga i periodista. Amant de la cultura en general: literatura, cinema, teatre, dansa, òpera, música... "L'ànsia de coneixement, l'amor per la cultura i la pràctica del pensament crític ens fan lliures"

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *